UNA RUTA PER LES ILLES!

En el nostre camí cap al sud de Tailàndia, i en busca de les platges tropicals paradisíaques que tant ens venien de gust després d'un llarg e intens viatge, vam trobar la nostra primera illa de relax a la magnífica Ko Tao, una illa que personalment ja coneixia i que vam decidir que seria un bon lloc per recuperar forces, a l'Anna sembla que tampoc la va decepcionar! Allí va poder fer treure fum a la seva càmera tot fotografiant les magnifiques postes de sol i gaudir de les platges d'aigua clara i cristal·lina. Sembla ser que Ko Tao, es una illa que atrapa ja que molta gent acostuma a repetir visita i uns quants altres la trien com a opció de vida i allí s'instal·len! Aquest però no va ser el nostre cas i després de quatre dies vam decidir continuar el nostre camí, un vaixell nocturn prou còmode, sobretot si es compara amb el que ens volien vendre que era digne d'una malson, unes quantes hores en tren rodejats de joves "scouts" locals que es disposaven a emprendre una de les seves primeres aventures fora de la llar, i més tard unes poques hores més de carretera fins arribar a la ciutat de Trang, allà ens esperaven dos amics amb els quals ja havíem coincidit  anteriorment durant el viatge, després de ficar-nos al dia de les respectives aventures vam “saltar” cap a la següent illa del nostre camí, Ko Mook, una illa que prometia molt, almenys desde l'embarcació que ens hi portava semblava tot un petit paradís, el qual va resultar ser-ho a mitges, ja que un cop a l'illa vam poder observar de primera mà la deixadesa de gran part dels seus habitants, cosa que aquestes altures de viatge ja no resulta estrany, tot i que un no es deixa de preguntar com poden viure en mig de muntanyes de deixalla! Per sort la platja on es concentrava gran part del turisme estava neta i era prou maca i la gran atracció de l'illa no ens va defraudar gens, al contrari, a les nostres retines continuen gravades les imatges d'aquest petit encara que increïble paradís terrenal, una cova a la qual s'hi ha d'exedir amb embarcació o kayak, com va ser el nostre cas, i que s'ha de creuar totalment a les fosques amb l'ajuda d'una llum, i en la que a l'altre extrem s'hi amaga una petita platja d'aigua cristal·lina i una jungla exuberant rodejada pels quatre costats per parets de roca altissimes, tot un petit tresor amagat, d'una bellesa que difícilment pot reflexar una fotografia, en tot cas nosaltres ni tan sols vam tenir l'oportunitat de intentar-ho, ja que no ens vam aventurar a carregar les càmeres en els respectius kayaks.
Dos dies més tard i avançant la decisió de marxar degut a un inquilí rosegador no desitjat al bungalou dels nostres amics, vam emprendre el camí més cap al sud, i canviant de costa i de país altre cop, vam arribar a Malàisia, aquest estat musulmà, que resulta afable i còmode per viatjar-hi, allí el nostre destí eren les illes Perhentian, unes illes que sabíem de bona mà que serien espectaculars ja que la Deborah, una de les nostres amistats amb les quals estem compartint aquesta part del viatge l'havia visitat feia poc. El viatge però ha resultat més llarg del previst ja que la ruta natural per arribar-hi resulta ser no del tot segura degut als conflictes als estats fronteres de Tailàndia de majoria musulmana els quals no es senten molt còmodes dins de la Tailàndia budista i es senten més propers a l'estat musulmà del sud, així que vam tenir de creuar la frontera per la costa oest i després creuar el país cap a la costa est i allà agafar l'embarcació per arribar a Perhentian, on ens trobem ara, en total dos dies i mig de viatge amb parades per pernoctar a les localitats de Kangar i Kotabaru. Avui però i després d'un viatge amb llanxa digne de Port Aventura hem pogut comprovar que les expectatives aquest cop si que es compliran, això si es que les pluges dels monsons que teòricament estan arribant al seu final ens ho permeten!

 

DE RETORN A TAILÀNDIA

Des de l'última entrada al blog, ja fa uns dies, han estat molts els quilòmetres que hem recorregut, llavors ens trobàvem de camí a Stung treng per poder anar el dies següents a Ban Lung, al nord-est de Cambodja. Allà les sensacions van ser duals, per una banda el fantàstic llac que ens havien promès, les excursions amb bicicleta pels camins polsegosos de terra roja al més pur estil africà i en general l'amabilitat de la gent, ens hi van fer sentir a gust.

Per altra banda, el fet de que la cura del medi natural no sigui la primera prioritat actualment a la zona es deixa notar, la substitució dels boscos originals per plantacions sembla el més normal en aquesta zona de Cambodja , així om l'ús indiscriminat de plàstics que després acaben embrutant fins i tot zones teòricament netejades com les cascades,

Amb algunes de les persones que vam poder parlar de forma més tranquil·la ja que dominaven suficientment l'anglès, ens van explicar que el principal mal endèmic que propicia tota la resta de despropocits, és el baix nivell educatiu de la població, cal recordar que Cambodja ha sofert una de les pitjors atrocitats del món en les últimes dècades, i que el govern actual, ni que estable, és un govern corrupte, al qual ja li interessa tenir a la població en estat letàrgic per tal de poder mantenir-se aferrat al poder, els més de 30 anys de presidència de la mateixa persona així ho confirmen, aquest any 2013 han d' haver-hi eleccions, potser serà hora que la trista historia d'aquest país comenci a canviar de direcció, tot i que dies més tard a la capital del país vam comprovar que molt hauran de canviar les coses, ja que altre cop ens hem trobat immersos en els funerals d'estat en honor a l'antic rei que tenen paralitzada la ciutat i mig país, quants dies més pot durar això? Fins el dia 8 de febrer!! Segons ens van dir, així que no ens va tocar altre remei que despedir-nos de la “pagoda de plata” i del palau reial des de fora i anar a direcció a uns temples que per sort no rendeixen pleitesia als actuals monarques, tot i que si esdevenen una enorme font d'ingressos per aquesta institució. Estem parlant dels temples coneguts com a Angkor Wat, tot i que aquest és només el temple central d'un conjunt de temples que s'escampen pels voltants de l'actual Siem Reap, unes restes arquitectòniques capaces de fascinar i no deixar indiferent a quasi ningú! Els vestigis d'una antiga civilitazació que ens deixà com a testimoni de la seva esplendor aquest conjunt arquitectònic patrimoni de la humanitat. Val a dir que les feines de rehabilitació que s'han de dur a terme son importants, ja que al trobar-se en un entorn selvàtic l'exuberant vegetació ha causat estralls en algun dels complexos, però aquesta mateixa vegetació l'hi dona un fantàstic toc al més pur estil “IndiaJones”!

Cal recordar però que els temps en el que un es devia sentir com el descobridor d'una civilització ancestral perduda s'han acabat! I es que trobar un lloc tant hiperturístic resulta difícil, cada dia milers de turistes, molts dels quals van a Cambodja expressament, fan cues en les entrades dels diferents temples i n'omplen prous dels racons! Tot i això els temples son prou grans per poder tenir bones oportunitats fotogràfiques i poder gaudir-ne com es mereixen., val a dir que nosaltres només vam visitar els més propers a la ciutat de Siem Reap, per als que l'arqueologia els fascini, gran part del nord-oest del país esta ple de ruïnes menys atapeïdes de turistes. En canvi per nosaltres les hores a Cambodja s'acabaven, després de recuperar forces al Two Dragons, un magnífic “guest House” regentat pel Russell, vam emprendre el camí cap a la frontera tailandesa, a la localitat de Poipet, una d'aquestes ciutats d'intercanvi i de pas en les quals la parada esdevé obligatòria per gestionar la paperassa, un cop resolt, canvi de vehicle i altre cop a la carretera camí a la ciutat que vam deixar fa 82 dies, entre mig, milers de quilòmetres recorreguts en quatre països prou diversos encara que semblants. Un tast del sud-est asiàtic!

Avui, un dia més tard i desprès de trobar un espai de relax en mig de la sempre bulliciosa Bangkok ens dirigim amb tren cap al sud de Tailàndia, com si es tractes l'inici d'un  viatge, de ben segur diferent del que em fet fins ara!